dijous, 28 de febrer del 2013

Des de Santo Domingo


Hola!


República Dominicana es va convertir en una nació lliure quan els dominicans aconseguiren la seva independència de la dominació haitiana el 27 de febrer de 1844 (avui fa 169 anys) ideada per l'Heroi nacional dominicà Juan Pablo Duarte.
Així diuen alguns versos del seu himne nacional:

¡Salve! el pueblo que, intrépido y fuerte,
A la guerra a morir se lanzó,
Cuando en bélico reto de muerte
Sus cadenas de esclavo rompió.

Que es santuario de amor cada pecho
Do la patria se siente vivir;
Y es su escudo invencible, el derecho;
Y es su lema: ser libre o morir.

Avui des de la capital, a Santo Domingo, alguns ho celebraven amb un bany a la platja:


D'altres continuant els seus entrenament amb l'equip de beisbol:


Mentre al bell mig de la zona colonial:


anaven arribant diferents autoritats polítiques i militars per a commemorar aquest dia::


Ens ha sorprès com la gent del carrer s'apropaven a les persones de càrrecs per lliurar-los escrits, cartes i folis demanant els seus drets, els seus desitjos i les seves necessitats.
Com també ens ha cridat l'atenció la desfilada de les forces de seguretat terrestres i aèries que s'han fet més tard; algunes d'elles fent acrobàcies i espectacle amb les motos de servei tot esperant l'aplaudiment de la gent.
Aquesta ciutat és el centre d'activitat econòmica de la República Dominicana, lloc on moltes empreses nacionals i internacionals hi tenen les seves seus o oficines regionals o franquícies.
Justament avui mentre preníem un cafè hem compartit uns minuts amb un empresari de Taipéi (Taiwan) que porta 25 anys treballant a aquesta capital.
És divertit i interessant conèixer gent d'arreu del món .
Sempre tenen alguna història per explicar
o bé un motiu per conversar.
I a nosaltres bé que ens agrada escoltar.

Fins aviat,
Boris, Jordi, Marga

dilluns, 25 de febrer del 2013

Els taínos


Hola!


Per curiositat se'm va ocórrer preguntar a un dominicà què havien heretat de la cultura “taína”. Com que la resposta no em va convèncer gens ni mica vaig cercar algun document. Així vaig comprendre quelcom més amb més convenciment.
L'antropòleg i arqueòleg nord-americà P. J. Ferbel en el seu estudi sobre la història del “taínos” ens diu que:
L'antropologia ens ensenya que no existeix una raça “pura” ni una cultura “pura”:


Tot i que els dominicans parlen espanyol, no significa que les seves arrels vinguin d'Espanya.
Tot i que la gent no porti algunes plomes al cabell, no significa que no siguin indígenes.
Tot i que una persona vulgui celebrar les arrels taínes, no significa que ells vulguin negar els seus avantpassats africans i europeus.


El nom “taíno”, en la llengua “arahuaco”, significa bo o noble.
La cultura taína és l'arrel més forta de la barreja Afro-mestissa Criolla Dominicana.
Els taínos tenien una cultura molt ben plantada i un profund sentiment del paisatge i del medi-ambient del Carib:


L'impacte de la Colonització Europea del S. XV fou devastador pels taínos; fent-los canviar dràsticament l'estructura del seu “modus-vivendi”, alhora que van haver de cercar maneres radicals per sobreviure.
Fray Bartolomé de las Casas en el seu llibre “Historia general de los indios” relata que a l'any 1508 quedaven uns 60.000 taínos a La Española. Mentre que a l'any 1531 l'explotació i les malalties havien reduït el seu nombre fins a 600.
Aquest grup ètnic procedent d'Amèrica del Sud, concretament de la desembocadura de l' Orinoco es dividien en quatre classes socials:
1-”cacique” o cap de la tribu.
2- “bohiques”, xamans o sacerdots.
3- “nitaínos”, nobles o guerrers.
4- “naborias” o treballadors de la terra.
Eren sobretot agricultors, aprofitant les èpoques de pluja i les llunes plenes per plantar: panís, cacauets, pinya, pebre, batata, yuca, cotó i tabac, entre altres. També caçaven amb arc i fletxes. I pescaven amb xarxes, verí i esquer sense deixar de capturar tortugues i manatís.
Les hamaques que teixien amb cotó eren els seus llits.
La seva beguda embriagadora era feta de yuca fermentada.
Les seves distraccions eren el ball, la música i el joc de pilota:


Els seus deus eren els “cemíes”; una parella creadora del món, del cel i de la terra:


Sembla clar que els avantpassats de la història deixen fortes empremtes a les cultures d'avui dia.


Viatjant, llegint o bé preguntant sempre s'aprèn alguna cosa.


Salut i fins aviat,
els del Miccoa.

dissabte, 23 de febrer del 2013

El paletuvi


Hola!
Aquests boscos de mangrove són molt característics en les ribes dels mars tropicals. “Paletuvi” és el nom que rep l'arbre.


Les seves llargues arrels, plantades en el llot, els permeten de resistir les marees i els ciclons. A més, les seves arrels han trobat la manera de sobreviure dins l'aigua salobre de les riberes, on no tenen aire: tenen una mena de tubs, els pneumatòfors, que surten de l'aigua i aspiren l'oxigen que necessiten per viure:


Després d'haver observat a un dominicà que recollia “ostiones” entre les arrels dels mangroves, hem tingut la mala sort de punxar el “dingui” amb una de les closques d'aquestes petites ostres que creixen en aquesta badia.
    -Llàstima! Just avui que havíem quedat amb uns amics del poble. Haurem d'esperar fins demà a veure si la reparació que han fet aquests dos funciona:

I bé, tenint en compte l'èxit que van tenir els “dobladillos” o “farinosos” de la setmana passada ... avui m'hi he posat una altra vegada:


Aquests dolços característics de l'Aragó són senzills de fer, només cal tenir paciència i temps:


I si el resultat és satisfactori, com en totes les feines, podem dir que : -ha valgut la pena!!:



Salut i bon cap de setmana!
Fins aviat;
Boris, Jordi, Marga






dimecres, 20 de febrer del 2013

caliu dominicà

Hola!
Així brilla el color del cel i de la badia després d'una nit de pluja i vent:



El color de l'aigua queda marronosa després d'haver-se barrejat amb el fang de la badia:



La vida al carrer d'aquests dominicans i dominicanes em fa pensar amb el que fèiem nosaltres fa uns quants anys a La Cellera. Tot i que no hi havia tants bars ni tants restaurants i , per descomptat, la música, si és que sonava, era molt més silenciosa.
Fa uns dos anys que en aquesta població de Luperón es va tancar un hotel “beach ressort” de 600 habitacions. L'activitat que donava l'arribada de turistes a l'illa era summament important per a ells. Ara estan a l'espera d'una remodelació i una nova obertura i que de nou arribin els “gringos” tal com ells anomenen a tots els turistes de pell blanca.



En Jordi fa petar la xerrada caminant junt amb “el morrillo”, un camperol que té terres de “yuca” i vaques:


Els colors de la terra, les cases i paisatge són realment bonics i agradables sobretot abans de caure el sol 


Avui ha canviat la canya de pescar pel bastó de caminar:


I jo aprofito per comprar llevat fresc i algun pastisset:



Fins aviat,
Boris, Jordi, Marga.

dimarts, 19 de febrer del 2013

des de Puerto Blanco


Hola!
Des de la Marina Puerto Blanco o bé com els dominicans l'anomenen “el muellecito”:


Un lloc molt tranquil; a poca distància del poble, de les platges del nord de l'illa, dels camins de pastura:


i de la delicada entrada que hi ha cap a la badia:


Aquesta parella també l'ha escollit per fer-se les seves fotografies:


No som els únics que observem la sessió de fotos amb els ulls ben oberts:


Més tard ens creuem amb un parell de joves que han gaudit d'una jornada de pesca, una pesca ben variada i sense cap mania s'ho menjaran tot:


Mentre d'altres han fet el seu negoci venent lliures i lliures de yuca que carreguen en les seves alforges:


El fet de parlar el mateix idioma et dóna la possibilitat de conèixer a moltes més persones i poder conversar amb elles de qualsevol tema. Perquè ja sigui pel seu caràcter i/o per la seva curiositat sempre tenen temps per compartir amb els altres, així com també d'asseure's a la terrassa d'un bar o a l'entrada de casa seva i beure alguna cosa.
-”... nosotros venimos de vosotros” em comentà el fotògraf amb un to agradable i simpàtic.

Seguirem coneixent i recorrent aquesta illa.
Salut:


Fins aviat,
Boris, Jordi, Marga.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Punta Rusia i La Isabela


Hola!


A Punta Rusia com a altres llocs de l'illa els dominicans atenen als turistes;
ja sigui per acompanyar-los en algun dels “cayos” o petites illes més properes,
o bé per portar-los a fer alguna immersió a les aigües poc profundes i transparents.

Quan vam veure arribar aquesta barca plena de fresques i lluents llagostes:


 I vam pensar:
-deuen estar molt bones ben brasejades i cuinades !
-primer banyem-nos i fem una tomb per la platja, després ja menjarem!:



Vam demanar una llagosta per provar-la i no ens la vam poder menjar:


-per què?
-doncs senzillament perquè no era fresca i la fortor del seu sabor era molt desagradable.
O sigui que la vam tornar. A ningú li agrada que l'enganyin.
Hem d'aprendre a escollir el que ens couen i ens serveixen.
Bé es pot dir que aquest dia més que menjar vam fer una llarga sobretaula amb una família de dominicans que teníem al costat.
Les carreteres interiors del nord de l'illa travessen extensions de terra fèrtil on l'agricultura i la ramaderia donen feina a molts dominicans i haitians:


I d'aquí vam anar cap a La Isabela, tot i que ja queia el sol un guarda i un militar ens acompanyàren a fer una breu visita al que fou el primer assentament de Colón a l'illa:



"La mejor de todas ellas –ciudades recientes del Nuevo Mundo– fue La Isabela, porque fue de piedra o cantería, (...) casa para los bastimentos y municiones de la armada e Iglesia y Hospital y para su morada -Cristóbal Colón- una casa fuerte, según se pudo hacer; y repartió solares, oredenando sus calles y plaza, y avecindáronse las personas principales, y manda que cada uno haga su casa como mejor pudiere; las casa públicas se hicieron de piedra –en realidad de tapial, rematada de sillar , las demás cada uno hacía de madera y paja, y como hacerse podía"
Bartolomé de las Casas, Historia de las Indias

Que tingueu un bon cap de setmana.
Fins aviat,
Boris, Jordi, Marga. 

dimarts, 12 de febrer del 2013

La Española o A la recerca de l'or



Hola!
Viatjant t'adones que hi molta gent que ha decidit fer un canvi a la seva vida. Deixant la seguretat i les comoditats de la llar a canvi de la" incertesa" i la “llibertat”.


Recollint alguna informació de la història d'aquesta illa:

Habitada inicialment pels “taino”, del grup dels “aruacos”, posterioment pels “caribes”, l'actual Rpública Dominicana a l'arribada dels espanyols acollia possiblement uns 100.000 indis, que en poc temps van exterminar a tota la població. Els nous conqueridors que havien trobat en el país or i terres fèrtils, van recórrer al reclutament en massa d'esclaus negres africans.
Pel tractat de Ryswick (1697) Espanya fou obligada a cedir a França la meitat occidental de l'illa. Des d'aquest moment les dues parts de La Española, es diferenciaren molt clarament: mentre que la part francesa estava poblada predominantment per negres, la part espanyola mantenia el caràcter crioll de la resta de les colònies.
L'any 1795 amb el tractat de Basilea, la part oriental de l'illa fou cedida també a França.
L'any 1801 el líder negre d'Haití, Toussaint Louverture, ocupà Santo Domingo i unificà el govern de tota l'illa. Els criolls, però, no es resignaren a la dominació haitiana i, amb l'ajuda britànica, es rebel·laren.
L'any 1821, expulsats pels francesos, els dominicans, sota les ordres de José Núñez de Cáceres, proclamaren la independència i s'atorgaren una constitució.
L'any 1822 el president haitià  I. J. Boyer reconqueria Santo Domingo, i només al 1844, els dominicans van poder aconseguir de nou la independència gràcies als esforços de la societat secreta “La Trinitaria”, fundada pel patriota J. P, Duarte. Encara sota l'amenaça d'Haití, es va demanar ajuda a España (1861) que intentà mantenir de nou l'estructura colonial.
Finalment l'any 1865 els dominicans s'alliberaren definitivament de la tutela espanyola.
Actualment podem trobar haitians i haitianes pels carrers de R. Dominicana, els quals es diferencien molt clarament tant pel color de pell com per la seva llengua; criolla o francesa.


 I val a dir que, pel que hem vist, comparteixen els carrers i els petits negocis amb algun dels seus productes.
Ja sigui venent panotxes, aigua de coco o canya de sucre, entre altres. Tot plegat una economia de subsistència.

Fins aviat,
una abraçada, els del Miccoa.






divendres, 8 de febrer del 2013

per Luperón

Hola!
Avui és l'aniversari d'en Boris:


Ja són catorze anys!
Un dia de festa de les seves obligacions escolars.
Rondant pels entorns de Luperón.
Entre el poble i la Marina Puerto Blanco:




Velers, motores i catamarans fondejats:


Algun despistat s'ha apropat massa al manglar:


Unes construccions camuflades en el verd frondós:


Dins el poble amb només dos carrers asfalfats.
La resta de terra, fang i pedres són de lo més normal.
Els nens alimentant uns pollets que volen sobreviure:


Màquines de rentar enmig de la vorera fan la seva feina.
Carros carregat de fruita del mercat ambulant a la cantonada.
Amb taronges, bananes i pinyes més dolces que la mel:



Cadires, taburets i taules amb els jugadors de dominó.
Cases sense vidres ni cortines per a ventilar millor.
Garrafes d'aigua potable buides i plenes apilades al porxo.
Haitianes assegudes venent cacauets i panotxes de panís dolç.
Sota un arbre de mangos es rosteixen els pollastres per dinar:



Litres de cervesa “presidente” a la barra del bar “pichichi”.
Turistes americans i canadencs menjant peix fregit a la terrassa.
Entre dos cocoters hi penja una verda hamaca artesana.
Amb un dominicà que hi descansa amb un ull vigilant qui passa.
El Cristof netejant una manta que acaben de pescar fa ben poc:


-”está rica su carne, es muy oscura pero sabe a pollo”.
Al Patrici i als seus germans els agrada la nostra càmera:


Unes vaques s'encarreguen amb benefici i sense ofici del reciclatge:


A la gent se la veu contenta, tranquil·la i sobretot reposada:


Que tingueu un bon cap de setman!
Salut i fins aviat,
els del Miccoa.